Presentation of the book "A musical journey with Muzio Clementi. Biographical essay"
El divendres 17 d'octubre es va presentar oficialment la nostra biografia de Clementi "Un viaje musical con Muzio Clementi. Ensayo biográfico", publicat per l'editorial Arpegio. L'acte va tenir lloc a l'Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, amb la presentació del comunicador musical Pere-Andreu Jariod.
On Friday, October 17, our biography of Clementi "Un viaje musical con Muzio Clementi. Ensayo biográfico", published by the Arpegio publishing house, was officially presented. The event took place in the Eduard Toldrà Auditorium of the Barcelona Municipal Conservatory of Music, with the presentation by music communicator Pere-Andreu Jariod.
Vídeo (subtitled in English):
Entrevista a "Assaig general", amb Albert Torrens. Catalunya Música, 13/19/25
El dijous 20 de novembre es va estrenar a la Sala-Espai Cultural de l'Ametlla del Vallès el meu projecte "Joan Maragall, un poeta que tocava el piano", que focalitza l'interès autèntic que tenia el poeta per la música i el piano.
Poca gent sap que Maragall tocava el piano cada dia, l'havia estudiat i era un ingredient bàsic en la seva vida.
El concert va anar a càrrec d'alumnes de piano de l'Escola Municipal de Música de l'Ametlla que van interpretar peces relacionades amb repertori que tocava Maragall a casa seva. Per a l'elaboració del guió vaig triar texts del propi Maragall referents a aquestes obres. Una novetat va ser l'estrena d'un petit Vals de Clara Noble, l'esposa del poeta, que segurament s'ha interpretat per primera vegada fora del seu cercle familiar.
Alumnes intèrprets: Josep Hereu, Xavier Papasseit, Èlia Roig, Zoe Guerrero, Jan Portell, Mireia López, Martí Hereu, Pau Padrós, Arthur González.
Veus en off: Marta Torrents i Jaume Iglesias.
Organització: Escola Municipal de Música de l'Ametlla del Vallès. Ajuntament de l'Ametlla.
El divendres 31 d'octubre
va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito d'enguany al
Conservatori Municipal de Música de Barcelona. És la tercera edició d'aquesta
sèrie de concerts que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al
voltant del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard &
Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, la restauració del qual ha
estat sufragada per l'associació i realitzada pel pianer Jaume Barmona al
seu Forte
Piano Taller.
En aquesta ocasió, el
concert va estar protagonitzat per la flautista Montserrat Gascón i la pianista
Marina Rodríguez Brià que van presentar un insòlit programa que, sota el títol
de Veus de fusta i cristall, aplegava dos instruments
històrics: l'esmentat piano Collard & Collard i una flauta de vidre Claude
Laurent de 1823. Tant la Marina com la Montserrat, a més de ser excel·lents
intèrprets, son també destacades investigadores i estudioses de la música i van
preparar un programa adequat a aquests instruments i al període que
representen. Aquest programa contenia obres de Clementi, Maria Thereisa von
Paradis, Beethoven, Stamitz, Drouet, Mendelssohn i Meyerbeer.
Aplegar dos instruments
bicentenaris en un concert és una cosa verament excepcional. La primera patent
de la flauta de vidre del seu creador, Claude Laurent, va ser presentada a
Paris el 1806. Coïncideix per tant amb la vida de tots els compositors del programa.
El piano és una mica posterior a alguns d'ells, però recull i manté encara de
moltes característiques tècniques dels darrers pianos que va fabricar Clementi
& Co fins a la seva mort el 1832. Així, doncs, ens trobem amb unes
sonoritats que tots els seus autors podrien haver reconegut i fet seves.
L'obra que va obrir el
recital va ser la Siciliana en Mi b major, publicada per primera
vegada el 1924 i atribuïda a la pianista invident Maria Theresia von Pardis
(1759-1824). Tot i que aquesta autoria és dubtosa, es tracta d'una peça molt
adequada per ser interpretada amb la flauta de vidre, que transmet una melanconia
encantadora i màgica. En tot cas, ens permet recordar que Clementi va conèixer
personalment Paradies i, fins i tot, va parlar del seu piano (Magazin der
Musik, Hamburg 1784).
La Sonata Op. 4
n. 1 de Clementi forma part d'un grup de 6 sonates per a clavicèmbal o
pianoforte amb acompanyament de flauta o violí, publicades a Londres pel seu
autor el 1780. Aquestes sonates estaven destinades a l'àmbit domèstic. Vint
anys més tard, després de l'èxit recollit per les seves famoses Sonatines
Op. 36, van ser publicades per Kühnel a Leipzig com a Sonatines Op.
37 i Op. 38 i van entrar de ple en el repertori dels
inicis del piano.
És conegut el mestratge
de Beethoven com a compositor de variacions. Eclipsades per les grans Variacions Diabelli
Op. 120, s'amaguen més de vint-i-dues composicions d'aquest gènere que, amb
diverses proporcions i dificultats, demostren la inventiva i la capacitat de
transformació musical del compositor. Les Variationen über ein
russisches Volkslied Op.107 n. 7 per a flauta i piano formen part d'un
conjunt de 10 variacions sobre temes d'origen popular de diferents països. Es
tracta d'una obra de maduresa escrita cap al 1818-19 i que té relació amb les
obres que en aquest període, no només en el cas de Beethoven, posaven atenció
en la música popular i d'un incipient nacionalisme. La variació permet al
compositor-intèrpret improvisar i deixat fluir la seva fantasia en un gènere
que acosta la música i sorprèn l'oient amb allò que reconeix. De fet, el
tema, Die schöne Minka, no és rus, sinó ucraïnès i parla de la
història d'un jove soldat que es despedeix de la seva estimada i no sap si
tornarà. Al llarg de les variacions es produeixen moments descriptius de la
batalla i també dels sentiments del protagonista.
Les Monferrines son
unes animades danses folklòriques del Monferrato, a la regió del Piamont al
nord d'Itàlia. A finals del segle XVIII i principis del XIX es van posar de
moda a Anglaterra i, com el vals, van entrar als salons acompanyant o substituint
danses més "elegants" com el minuet, la gavota i altres de caràcter
més decorós. El 1821 Muzio Clementi en va publicar 12 amb el número d'opus 49
per a piano sol. Altres sis van quedar inèdites (Op-sn 4 a 9). Son peces en
compàs 6/8, de caràcter que solen estar estructurades en tres seccions, la
central amb un caràcter diferent. Alguns moments recorden l'estil de les danses
escrites per Schubert.
Louis Drouet, encara que
nascut a Amsterdam el 1792, és considerat un compositor i flautista francès. Va
ser un gran virtuós, amb una carrera brillant a Europa, i també va estar lligat
a la fabricació de flautes. Va posseir dues flautes de vidre de Claude Laurent.
L'Impromptu que vam escoltar al recital és una peça breu, d'estil
lliure, mostra gran una paleta d'articulacions i un ample moviment de registres
que, a les mans de Montserrat Gascón, van permetre apreciar les possibilitats
del seu instrument.
Felix Mendelssohn va ser
amic i col·lega de Drouet i havia estat alumne de Ludwig Berger, un deixeble de
Clementi. Aquests cercle de relacions encara es completa amb la seva amistat i
estada a la casa de William Horsley, l'amic i secretari de Clementi, i a la
fàbrica de pianos d'aquest, on va estar assajant el seu primer concert de dos
pianos amb Ignaz Moscheles. Possiblement no va tenir una relació directa amb
ell, ja que el 1829 Clementi havia traslladat la seva residència a Lichfield,
però el coneixement entre un i altre és evident. Les tres Romances
sense paraules que van interpretar la Montserrat i la Marina son
arranjaments anònims del segle XIX. La primera d'aquestes romances va ser
dedicada per Mendelssohn a Sophie Horsley, una de les filles.
Jan Antonín Stamic
(Antoine Stamitz, segons la transcripció francesa) va ser un compositor nascut
a Bohèmia el 1750, llavors part del Sacre Imperi Romano Germànic. Malgrat ser
un violinista virtuós, va escriure molta obra per a flauta, l'instrument de
moda en aquell temps, especialment entre els aficionats masculins. L'Amoroso per
a flauta sola que va interpretar la Montserrat Gascón forma part dels Capricis
per a flauta en forma de sonata, Op. 2 segons l'antiga edició francesa
de Baillon. Aquesta peça, com va explicar la intèrpret, és adequada per
mostrar les possibilitats sonores i expressives de l'instrument, com va
explicar i va demostrar a continuació la intèrpret.
El programa va finalitzar
amb la cavatina “Robert, toi que j’aime”, de l’òpera Robert le
diable de Giacomo Meyerbeer (1791-1864). La versió era de Louis Drouet
i, per acabar-ho d'arrodonir, cal dir que Meyerbeer, als 11 anys, havia rebut
classes directament de Clementi. Aquesta obra exquisida és un bon exemple de
com es difonia la música en aquella època a través de versions instrumentals
adaptades a diferents instruments i circumstàncies. La versió està molt ben
escrita per als dos instruments.
En la interpretació que
ens van oferir la Montserrat i la Marina cal destacar en primer lloc la seva
complicitat i compenetració com a duo. En la seva interpretació individual, la
Montserrat Gascón mostra un domini de la flauta de vidre, un instrument que
difereix completament de la flauta moderna. Com ella mateixa explica, una
dificultat afegida és el seu pes superior i el tipus d'afinació allunyat del
temperament igual al que estem acostumats. La seva sonoritat és clara i
transparent, com suggereix el mateix material de què està construïda. Per la
seva banda, Marina Rodríguez té un domini absolut del piano Collard que
es tradueix en una claredat de toc i d'equilibri sonor que supera les
indefectibles irregularitats d'un instrument que, malgrat l’excel·lent
restauració, son inherents a la seva antiguitat. La seva empatia li permet
adaptar-se a les característiques particulars de cada instrument sense esperar
una resposta comú o estàndard.
Tot el recital va ser
seguit amb molt interès i concentració per part d'un públic força nombrós. En
resposta als aplaudiments, les intèrprets van oferir com a bis la cançó
catalana El testament d'Amèlia, en un arranjament de Marina
Rodríguez.
***
Finalitzada aquesta
temporada, només ens queda agrair al Conservatori Municipal de Música de
Barcelona, al seu director i a tot l'equip, tota la seva bona disposició,
col·laboració i compromís amb la nostra associació per permetre que aquest
cicle hagi arribat a la tercera edició. També vull remarcar la recepció del
públic, el seu interès i la capacitat d'escolta. Fem extensiu aquest
agraïment als excel·lents músics que han participat en aquests concerts i han
confeccionat programes específics, diferents dels que solen tenir habitualment
en el seu repertori. Tot plegat ens anima a continuar amb un projecte que
creiem útil per el professorat, l'alumnat i la ciutadania en general, encara
que ens moguem en un àmbit tan minoritari com és avui la música dita
"clàssica". És una tasca de difusió musical i cultural necessària que
no sempre està prou reconeguda ni remunerada.
.jpg)
